Recuparada d'un remolí d'emocions, em disposo a escriure un text sense sentit i realment ilògic per qui no ho hagi viscut sobre aquestes dues últimes setmanes.
ecordo al port que la primera persona que vam conèixer va ser a l'Alba, que anava sola i estava com molt intimidada per la situació. L'Aura, la Laura i jo vam fer-nos les fortes (tot i que en realitat estavem cagades tant o més que ella) i la vam anar a conèixer. Llavors, per algo que no recordo, ens vam tancar les quatre al wc del port de bcn i no en vam sortir fins al cap de mitja hora. A fora ja hi havia el grup de 8 o 9 persones de granollers/l'hospitalet que ja es coneixien. Es van asseure a una paret i nosaltres quatre ens vam cagar en tot perquè cap de natres s'atrevia a nar-hi a parlar. Cinc minuts més tard o així va arribar un altre grupet de 3 persones (la marta, la silvia, l'aina) que ja es coneixien i tot seguit va entrar ella. Amb ella em refereixo a la farru(kita), la núria; una gran chola de sant cugat que anava amb talons i vestit de minifaldilla vermell. Es va asseure en aquelles cadires ronyoses darrera nostre, i la Laura es va adonar que tenia una gran semblança a la Amy Winehouse (o com coi s'escrigui) i vam començar a dir-li 'la Amy'. xD
Van arribar els monitors i vens van demanar DNI i tarjeta sanitaria, blablbalablabla; si teniem alèrgia als condons (es pensaven que erem uns obsessionats i que fariem orgies a la més mínia) de làtex que en portaven d'alternatius o noseqè.
I entre despedides i pimpampums vam arribar a la duana o com coi es digui i va arribar en lluís (piteeeeeeer xDD) tard i noseqè.
I al vaixell nosé com va anar però vam acabar asseguts en Marcel, l’Adrià, la Laura, l’Aura i jo; en un banc ronyós amb quelcom tapat amb una lona (el tauró, laura, el tauró! xD) fumant bebent i ballant (que consti que jo no vai beure quasi res. i fumar tampoc. eh. ). I van començar a sortir parides de l’estil de la formiga ( JAJAJJAJAJAJAJAJJAJAJAJAJJAJAJJAJAJAJAJAJJA. ENCARA RIC xD), del SI SI SI.. PINGU!, del ‘ON ES EL MAR?’ ‘el mar és aquí, allà, més avall’ xD o del ‘deixeu-me passar siusplau. SI SEÑORA! JAJAJAJJAJAJAJAJAJAJAJJA.’ o de’n Pol que es volia tirar per la borda.
A partir d’aquí ja tots els dies són com més difusos, recordo que vam arribar a la casa i que a mi em van posar a l’habitació de mon germà i que l’Adrià i jo ens vam fugar a l’habitació de dalt i vem fer bivac a sota el matalàs de l’Aura i el Marcel, que va venir la Sili i ens va fer netejar lavabos a la 1 de la nit i que per protestar ens vam tancar a la cuina, que aquella mateixa nit va ser quan vaig riure MÉS des de feia mesos (a veure, em va venir una mosca, tenia DRET a dir un simple ‘uh’ i aixó no era suficient merder com per a enviar-me a fer voltes a la palmera jjJAJAJAJJAJAJAJAJAJAJAJJA!). però vaja..
Una altra cosa molt marcadora va ser la cassolada. xDDDDDDDDDDDDDDDDDD Estavem després de dinar apalancats als matalassos i de cop el ‘que no quiere, que no quiere, que no quiere; bailar. bailar bailar EM VA MATAR xDDDDDDDDDDDD!!!!
I la última nit, que BRUTAL tiu!
Primer allà amb l’ordinador aquell que semblavem desesperats, llavors al pub aquell que només tenien 3 cerveses sense alcohol i als altres ens van donar RADICAL ‘¬¬, llavors a ballar rumba a la platja (això va ser genialment guai.) amb les ampolles de 5 litres fent de congues, llavors banyant-nos sense res a l’aigua en plena nit, llavosr tirant-nos de la roca de 8 metres tot fosc brutalment guai; llavors mirant les estrelles que es veien totes (LA CREU, LAURA, LA CREU! xDDDDDD), intentant fer allò del taison xD!.. i cap a la una al càmping ens fugem tots de botellón.. i els monitors sense enterar-se de res.. JAJAJJAJAJAJAJAJAJAJA,JAJAJAJAJ que em vaig adormir joder que bo xDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDD I fent la croqueta pel precipici, i intentant fer les 40 voltes que amb 16 ja erem al terra, i el COP SEC!, i l’ESTIC XOP!, i el SENTO VEUUUUUUUS VEO DOOOOOBLEEEEE UUUUUUH MATORRÁ IN THE MATORRÁ!’ simplement brutal mortal catxondíssim .. quan ens despertem per marxar que en pol encara anava morat.. cap a la dutxa per dissimular-ho.. va ser genial.. ‘que hasee un maxoo en la dusha de mujére?’ JAJAJAJJAJAJJAJAJAJAJJAJAJAJAJAJAJJAJA! i llavors al port mentre el vaixell es retrassava nosaltres ballant el petiflor (algú sap què és? la cançó diu ‘chumba chuma chumba petiflori petiflori chumba chumba chumba petiflori petiflor! petiflor! petiflor! petiflor flor flor flor!’ i mentre diu des del primer chumba – fins a l’últim petiflor, es mou el cul endavant i enrere als chuumbes i als costats als petiflors.). Doncs vaja tothom mirant-nos fent el boig..
Al vaixell que es van vessar les cerveses.. o fent pirulos a en Marcel.. o simplement la Judit que es va cremar xDDDDD o jo que dormo amb un ull obert i un de tancat xDDDDDDDDD que bó. I quan es comença a veure barcelona tots plorant.. ens posem sèrios i comencem a fer un petiflori per TOT el vaixell: cuberta, cuines, passadissos, menjadors, etc.. i gent que no coneixiem de res afegint-se al corro.. que bo que bo! arribem i despedides que no s’acabaven mai, plorar i més ploraneres, .. i agafar el cotxe cap a girona de nou.

PD: I se m’acudeixen coses de cop i volta, com quan vam asseure’ns tots al quiosc a veure les entrevistes de la tele, o quan vam deixar sense diaris al vaixell, o quan ens va parar la dona dient ‘tu sales en el última hora!’ i natres: seeeh (H); etc.. bf..
Oh oh! quan ens va despertar l'aleix amb aigua perquè ningú s'aixecava que va passar l'home aquell de l''ES BO S'AIGOOO!' xDDDDDDDDDDDDDD

Ja aniré editant aixó a mesura que em vinguin parides al cap, en sèrio xD
(m'ho he tornat a llegir i no s'enten una fava (CAP DE FAVA! JAU! xD) però es el que toca suposo..)

menorca o8' brutal..

Que sigamos siendo socios en esto de soñar despiertos..

I'm just not going to pretend anymore that I'm alright.
Can't you see it?
I'm crying inside. I'm just tired of smiling and begging to myself to just shut up and not saying anything.
Not going to stand up them anymore.
Not going to pretend I'm okay.
Not going to do what they want me to do. Or what I am supposed to do. The other day my mum just congratulated me for talking with she, my cousin. Yes, realy! Can you believe it?
What does she think that I am?
I'm not going to talk of the weather with no one anymore.
Last week I spend one hour talking about the summer, the sun and the autumn with my estiticien. I just felt kind of stupid.
I'm not going to put up with their stupid jokes.
This year, the one who tries to make me sink is going to recieve something from myself. Dunno what, but something.
They are not going to make me feel just so culprit.
I'm going to be me.
I'm going to make my life mine's.
Altough it isn't the way I do things, although I'm going to penedir of doing it;
"a la mierda con todo".

Alice.

A veces me ahogo en un mar de dudas, me ahogo en el más pequeño vaso de agua, me quedo estancada sin saber que hacer.
Entonces es cuando más necesito a alguien a mi lado, cuando debo pedirte que me ayudes. Y, después de todo, lo haces. Hasta estando yo dentro de un lavabo y tu con la cabeza debajo de la puerta.
Y lo que me sorprende es que no sé aún porqué lo haces.

Porque sigues a mi lado, sabiendo todo lo que comporta. Porque me das consejos, porqué me defensas y por dejarte defensar. Por hacerme ver cuando no tengo la razón y cuando sí.
Gracias. Por ser mi amiga, supongo. (que cutre que suena, por dios). Por ser mi cápsula de albal, por aislarte conmigo debajo de aquél puente de Girona, por ayudarme en todo. Por ser mi válvula de escape, por darme a ver que no estoy sola.
Gracias por darme motivos por los que sonreír.

Ítaca

Es aquella sensación que todos hemos experimentado alguna vez en la vida por lo que realmente paga la pena vivir. Cuando persigues un sueño,luchas insaciablemente para conseguirlo, haces actos que de fútiles hasta son incoherentes, traviesas tierra y mar sólo para ser un poco más cerca de tu meta; para que cuando lo consigas sientas esa sensación de satisfacción que te llena de orgullo y egocentrismo.
Pero, ¿y luego?. Entonces es cuando se abandonan las ilusiones, dónde no nos damos cuenta de que lo que realmente vale la pena en esta vida no es conseguir lo que nos proponemos, sino de lo que hacemos para realizarlos. De los obstáculos que hemos derribado, de las personas con quiénes nos hemos enfrentado, de lo que hemos crecido moralmente...

“Quant surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg…”

Sóc guai, i del rotllo.

Sóc indepe, fume petes, bec calimotxo, porte rastes i unes samarretes del rotllo que flipes! Sempre porte musiqueta a les orelles... Els Obrint Pas són Déu! A les manis sóc el que més gresca fa, la botella de cassalla no ens pot faltar! Als concerts sempre porte la meua estelada, que tots sàpien que sóc indepe i mole! També porte la motxilla de l’insti plena de dibuixos i ròtuls: SKA! Oi!... I xapes, que a cada concert me’n compre una! He aprés les paraules fonamentals: comunisme, Països Catalans, Aznar és un cabró, el Ché mola... Ma mare i mon pare em donen diners per eixir de festa.”

Sembla que ser independentista, nacionalista... és un gest de gent rebel, i ser rebel és guai.
Què hi ha més rebel que fer coses prohibides? Vinga! Fumem petes tots! No et tragues el fum? Dissimula!
Quan més semble que eres una persona de carrer més guai pareixeràs; vinga, fem-nos el calimoxo al portó de casa!
Ah! I què em digueu de les rastes? Si fins ara eren una forma de veure la vida (els brasilers sempre ho han dit, no se’n fan si no es senten preparats...), actualment són un look rebel que t’hi cagues!
La roba és l’element més important per a un xavalet del rotllo d’ara: ANTIFEIXISTES! REVOLUCIÓ! INDEPENDÈNCIA! ... Si no portes un cartellet al teu pit que t’identifique no triomfaràs! Per cert, que no se t’oblide el palestí, eh?
Obrint Pas! Grans Déus de la música valenciana! I no dic que siguen roïns, ni molt menys, però sembla que sols existisquen ells... Obrint Pas a Vinaròs!! “Mare, dóna’m peles que pille 3 hores de bus per anar a un súper concert!” Al poble del costat fan concert, però a eixos no els coneix ni Cristo, són quatre xavalets inexperts (com Obrint Pas fa uns anys, però això ningú ho pensa...).
Quan vages a la mani aquella que tant de temps portes esperant has de fer-te notar... Agafa un megàfon i crida: Espanya és una merda, el rei és un feixista i jo sóc un borratxo, català i intependentista! Després pega-li trago a la cassalla, a morro si pot ser, serà el teu premi!
I l’estelada? On l’has deixada? Trau-la de la motxilla, xè! Llueix d’estel. Però... groga o blava? Què més dóna si no sabem què significa!!!
Ah! Característiques importants d’un bon indepe són les frases rotulades a la motxilla i les xapes que llueix. Ha de semblar que entens de política, que t’oposes al feixisme i tot el que comporta, però... agressivament! Ja no lluites per la pau! Ara sols vols presumir de macarra, fes-te respectar amb una revolució armada si és necessari! Sigues rebel! Afirma que pegaries a un skin i a un feixista! Et donarà prestigi.
De tant en tant has de semblar culte. Ser culte de la vida, no dels llibres, això deixa-ho per als empollons. Pots conseguir-ho dient les següents paraules entre les frases que articules: comunisme, revolució, Aznar, Franco, el Ché... Sobretot has de dominar els noms de tots els personatges revolucionaris!
Ah! I que ningú sàpia que els papis t’han pagat el bus per vindre al concert! Eres autosuficient, no fas cas dels pares ni tampoc els respectes, fins i tot podries dir que no els estimes.

Quina llàstima de comportament. Actualment lluitar per la teua terra ha quedat arrere. Ara per ser un independentista has de demostrar-ho amb el teu aspecte, no amb els teus actes... Ja no serveix que milites a qualsevol partit, institució, entitat o joventut. Ara el que has de fer és pentinar-te quatre rastes, maquejar-te la motxilla i escoltar Obrint Pas.

Volem una joventut lluitadora, responsable, humil i catalana! La volem, la necessitem! No volem quatre fantasmes que embruten el mot “independència”, ni quatre borratxos que van a les manifestacions per apuntar-se una batalleta més! I per què no van a actes, mítings, conferències...? Va, això seria massa demanar!

Vols ser guai? O, prefereixes un país millor? Independència!

Extret de Relats en català.

Tres anyets.

Tres anys.
1086 dies.
25632 hores.
615168 segons.

Uau. Simplement brutal. Porto tres anys escrivint-me amb vosaltres. Tres refotuts anys. Sabeu? Si la JKRowling no s'hagués decidit mai a escriure aquest llibre, Harry Potter, jo mai us hauria conegut; en txu mai hauria fet la web amb en jep; no hi hauria hagut triquedada ni res.
I, sobretot, jo no hauria canviat. No hauria deixat de ser la Mercè i no seria mai la Merche. Escoltaria ECDL i dedicaria el meu temps lliure a la BRAVO.
Però us vaig conèixer. I l'usuari PIM es va registrar. I llavors l'HpFaNàTiCa!! (ehm.. sí, era jo xDDDDDDDD), i l' ((·Scudella·)), i finalment l'Enllunada. S'han anat desenvolupant, i amb ells la meva persona. I he arribat a ser qui sóc ara.

Us vull donar les gràcies per aquests tres anys. Espero que en vinguin molts més.
Us estimo..

Tengo miedo..

Tengo miedo, siempre lo he tenido y me parece que siempre lo tendré.
Tengo miedo de no ser lo que los demás buscan en mi, de defraudarlos en cuanto vean cómo soy en realidadd; de perder (aunque lo hago constantemente) o de perderme, de la solitud: de no encontrar nadie con compartir mis días; del abandono de los que más quiero, de perder el contacto con los pocos que estan a mi lado, de mi misma.
Sobretodo de este último.
Me doy miedo, simplemente. No sé como reaccionar ante ciertas situaciones, no se ser sociable, no sé reirme de mí misma o conmigo misma. Me pierdo en el camino, juntamente con mis sueños e ilusiones; los abandono a la que puedo.
Una gran persona me dijo que 'vivimos para morir'. Hoy he estado pensando en ello, y la frase en si me ha horrorizado. A cada segundo morimos, morimos constantemente. Morimos al reír y al llorar, al dormir o al cantar. ¿Si vivir es morir, morir es vivir? ¿Es morir aliberarse de la carga de este reloj de arena que, insaciablemente, no para de correr?


Mercè.

As brittle as naked..

As brittle as naked,
my thoughts are lost in a deep sea in wich I cannot escape. I just lack of a boat, a lost island in wich start again, a strong wind that could move me nowhere till we find a new place where I do not knew anyone, where no one knew me.
Walk until I fall down exhausted, yet I don't know what I want or where I am going.
Going or escaping.
Escaping or just runnin' away..
Runnin' away from all you, from the ones who just hate me, from my memories.

From my memories..

St Joan

Cal, any rere any (i ja en són sis), repetir la mateixa tonteria?
Sí, Sant Joan és la nit més curta, però no la nit dels curts. És una nit per gaudir de la companyia, per passar-s’ho bé,: no per a amargar-la als altres.
No creieu que aquesta broma ja cansa, nois?
Quan creixeu (i espero que amb ell madureu) i busqueu feina, tots els postres delictes no apareixeran pas al vostre currículum. “Sí, mira, jo vaig a les nits a petar bústies, a incendiar cases i camps i a tirar iogurts, tomates i articles varis que trobo a la nevera; a la casa del meu professor pel simple fet que durant el curs no vaig cardar brot i em va suspendre”. Però, es clar: al currículum laboral potser no que no hi surt, però al d’amistats si, oi?
“Sí, mira’l, que valent: el van detenir els mossos i tot. Però es clar, com són uns ineptes el van deixar anar. I ara, tres anys després, encara espera judici”.
Un es creu capaç de tot, quan va amb colla. Però quan no té amb qui recolzar-se, llavors és quan apareixen les falses disculpes i la cara us cau de vergonya.
Un any més, sé que passareu per casa, que us venjareu dels insu’s que pogueu tenir i que us desfogareu tot el que pogueu amb la façana.
No obstant, tinc la esperança de que aquest any no vingueu, perquè si ho feu, tingueu la certesa que aquest cop sortiré jo, i no ma mare; i us diré de tot menys el nom del porc.



He dit.

Porta'm a un lloc que no figuri en cap mapa, banyem-no's en platjes de somni, parlem-nos en l'idioma que no tingui diccionari, busquem el que no existeix. Sentim el desig que ens ompla en aquests moments, fem l'impossible per a que no se'ns noti.
Parlem d'allò que no importa, toquem-nos fugaçment les mans: sentim el contacte amb allò prohibit, adonem'nos del que estem fent.
Tirem-nos sorra, siguem infants: juguem amb l'impossible, toquem el cel amb les mans.
Demana'm el que saps que no et puc oferir, que t'ho donaré.
I estirar-nos sobre un jaç de jerseis improvisat, i per fi..

..per fi serem un de sol. Tu i jo, jo i tu. La roba sota nostre, les estrelles al capdamunt. I dona'm un bitllet a la lluna, si vos plau..

[..]Tot s’ha acabat.
S’han acabat les rialles, les mirades furtives, les il•lusions, el pensar en tu, el veure’t i no poder tocar-te. S’ha acabat el pensar en com seria si estiguessim junts, el saber que mai seria realitat, però voler-me enganyar a mi mateixa pel simple fet d’estar agafada a alguna cosa. Diuen que qui creu amb quelcom és més feliç, i aixó vaig intentar fer. Em vaig arrapar a tu com si d’un paràsit es tractés i no et volia deixar anar.
Però el temps passa, i tu segueixes endavant. Però jo em quedo enrere, immersa en mi mateixa, no volent afrontar la realitat. Perquè la realitat és dura, i més quan tu sabies que alló era així però mai t’ho vas voler creure. I necesites que algú t’obri els ulls per fer-t’ho veure i quan realmente assimiles l’informació ja és massa tard, la galleda d’aigua freda, congelada; ja ha caigut. I l’aigua et xopa, i aquella sensació de pesantor ja t’acompanya a tot arreu. I t’aixeques un dia i tot té aquell gust amarg, amarg del saber que no tornaràn les rialles, les mirades furtives, les il•lusions, el pensar en ell, el veure’l i no poder tocar-lo, el pensar en com seria si estiguessim junts, el saber que mai seria realitat…
I mentrestant, beuré del teu record com mai ho havia fet.
Perquè el pes d’aquest mai és massa per mi… [..]

El poeta ésta muerto, de lo contrario no tendría una tumba. Pero, ¿quién yace en la tumba del poeta? Él no, des de luego, y es una cosa que es sabido por todos.

Una tumba es algo ambiguo: conservan algo, pero a la vez no contienen nada.
Como es obvio, eso se puede decir de todas las tumbas, con la excepción de las de los poetas: las tumbas de los poetas van más allá de lo simple. En su caso, hay algo que las diferencia: la mayoría de los muertos callan, ellos no. Ellos continúan hablando. En boca de otros, pero lo siguen haciendo. Y a veces se repiten: cuándo alguien lee un poema por tercera, cuarta, quinta vez; no hace más que repetir lo que algún día el poeta pronunció.

Entonces, ¿porqué visitamos la tumba de alguien quién no conocimos? La respuesta es sencilla: porqué el susodicho sigue hablando dentro de nuestras cabezas. Con alguien quién nos está enseñando cosas, nos dice algo, mantenemos un tipo de relación; por más frívola que sea.

Cuando se trata de tumbas, todo es efímeramente racional. Pagamos ramos de flores artificiales y los llevamos ahí para nadie, arrancamos hierbas para nadie, gastamos dinero para nadie. Y este nadie no sabe que, mientras hacemos todo esto, pensamos en él o estamos ahí, aunque, a pesar de lo que nosotros queremos, siempre tenemos la esperanza de que él sepa que estamos pensando en él.

Puede que su cuerpo no exista, pero sus palabras siguen ahí, los pensamientos permanecen. Podemos, al menos, rememorar algo que el muerto dijo, pensó, en vida.
Por eso sigue teniendo, hoy en día, significado, el visitar la tumba de un poeta.

“Podrá no haber poetas, pero siempre habrá poesía”.

Mercè.

Perquè és arribar a casa i sentir-se sola.

No sentir la respiració d’algú a cau d’orella. Tienir les mans fredes perquè ningú les toca, i el cor desaccelerat perquè li falten motius per arrancar i bategar.

Es fa el silenci i el vent et diu que estàs més sol que una palmera en una illa deserta que porta tota l’eternitat lligada allà, enamorada del mar, veient com al capvespre li fa el salt amb el sol i el cel.

No sents olor de primavera ni tampoc veus el final d’aquesta ansietat per trobar algú que estigui al teu costat. I tot plegat fa que et sentis inferior a tot i a tothom.

Tens ganes de veure uns ulls que brillin quan ho fan els teus, d’acompassar la teva respiració amb la d’algú altre. Però mai en tens l’oportunitat.

En la lluita contra el temps es necessiten més que ganes per guanyar. No ho pots fer tu sol, perquè si ho intentes és llavors quan caus en un pou sense fons.

I allà busques una sortida, algú a qui agafar-te, però no hi ha llum.
Ets la titella d’una obra de teatre que no controles tu, sino que ho fan les tenebres, la foscor i la desesperança.

Vols sortir-te’n, però quan tens el moment a la punta dels dits aquest esdevé fum i t’és impossible agafar-lo, o atrapar-lo tan sols.
Explotes de ràbia com un volcà quan veus el mal tràngol que passes, i ja no tens ganes de viure, ni de somriure, ni de menjar, ni de vida.

- Me gustaría que estuvieras conmigo ahora i siempre de mi vida. ¿Que digo, me gustaría? Quiero, quiero que estés conmigo para siempre.
- ¿Para siempre?
- ¡Si..! ¿O es que acaso ya no me quieres?
- Cariño, no me digas eso.. pero para siempre son unas palabras muy fuertes..¿cómo explicarte? ¿te has parado a pensar lo que dices? Siempre.. ¿y si el amor se pierde por el camino? ¿qué haremos, el resto de los años?
- Fingir que nos queremos. Al fin i al cabo, es lo que hace todo el mundo.
- Ya, ya. Pero, ¿no has parado nunca a pensar en los daños colaterales?
- ¿Daños colaterales? ¿qué quieres decir..?
- ¿Has parado a pensar que pasará con nuestros hijos?
- ¡Hijos!
- Sí, hijos. Ellos nos veran el resto de nuestras vidas, con cara agria. Ellos seran quiénes verdaderamente sufriran al vernos distanciados. Sinceramente, a mi no me gustaría que mis padres estuvieran fríos entre ellos. O que no se queriesen… ¿a ti no de daría la impresión de que eres el fruto de una flor marchita? ¿o que nacíste por error?, o algo parecído.. no sé…
- Nosé yo tampoco. Es muy temprano para hablarlo ahora.. esto.. en casa me hacen colgar. Un beso.
- Buenas noches.
- Te quiero.
- Y yo… aún…

pues mira,
hoy me da la puta gana escribir en castellano. si, por ti, pamela. hace ya un mes y medio que te fuiste y no he sabido nada más de ti: el móvil desconectado, el telefono de casa me comunica. hoy es tu cumpleaños, y creo que lo mínimo que puedo hacer por tí es dedicarte esta mierda llamada fotolog.
nunca llegarás a ver esto, lo sé, però me sale de los cojones escribirlo. te echo mucho de menos, sabes? y también marta y sira lo hacen. y noel, y lena, y txell, y olga y marina. todos, en el fondo.

me acuerdo de el verano pasado, de ti de mi i de marta, en tu cuarto; bailando reaggeton (eeecs xd) i hablando de todo menos de algo serio. fue genial, si. pero ahora que empieza el verano quiero hacer algo parecido, y marta y yo no sabemos con quién. ¿quién sino tu tendria esos discos tan cutres? ¿quien me enseñaría a hacer todo aquello? ¿quién?, dimelo pamela, quién?

la foto no se si te gustará (y no se porqe te lo pregunto, si nunca en tu vida la verás), pero lo que es a mi me encanta. refleja muchissimo el estado de ánimo de los últimos días que pasamos juntas, tanto el mío como el tuyo.

al final te escriví aquello en la libreta, y te puse el muñeco amorfo en la maleta. espero que lo guardes para siempre, y que cuando maila crezca le hables de 'las tías catalanas', marta y yo, y le enseñes el peluche para que cuando lo vea se acuerde de nosotros.

te quiero muchísimo, tia. más de lo que nunca te demostré.
i ahora me pregunto si algun dia volveré a verte y sé que la respuesta es un NO. no, no a más paridas contigo, no a más escondites y quemadas, no a más bailes ni a más cutradas.
y me deprimo bastante, nose. me dijiste qe vendrias a por nosotras (que peligro xd) dentro de un año; pero tambien me dijiste qe me llamarías cuando llegaseis al aeropuerto. y no lo hiciste, ni haras lo otro.
maila vivirá en equador, y yo no la veré crecer. ¿te imaginas lo cachondo que habria sido tenenrla entre marta y yo y enseñarle a hablar catalan? de verdad, la pobrecita habria qedao medio lela.
encontré tu pulsera, el otro día. la guardaré, y cuando la vea pensaré en ti.

hazlo tu también.. no te olvides de mi, ya que a partir de ahora tu existes solo en mi cabeza y yo solo vivo en la tuya.

When you're gone..

Finalment, es decideix a obrir-la. I quan ho fa, la capsa, la dels records; es summergeix en un un estat de trànsit. No sap què en traurà, de regirar-la, però dintre seu una veueta li diu que ha de prosseguir. Unes fotos la transporten a fa uns mesos, potser tres, o quatre; no ho sap dir amb certesa. Se’ls veu tant feliços, tant enamorats…

Furga una mica més i troba unes cartes. Només d’agafar-les, sent que el paper traspua amor… Es posa a llegir-les i, silenciosament, li cauen les llàgrimes. Més avall troba un llapis d’ulls, unes monedes, un mocador i un paper amb un número de telèfon.

De cop, s’adona que no l’ha aconseguit oblidar, que tot aquest temps s’ha estat enganyant a ella mateixa. Veu, a sobre la taula, el mòbil, i creu que l’ha de trucar. No sap si ell agafarà el telèfon, després de tant temps, però té la necessitat de comprovar-ho.

Agafa la màquina i comença a apretar unes tecles. No cal que busqui el número a l’agenda d’aquesta, se’l sap de memòria. Un sis, un tres, un altre sis, un zero… mentre espera a que l’agafi, mira la fotografia que ha deixat a sobre la taula. Se’n recorda perfectament, de quan la van fer: era l’estiu del 2006, de quan van fer aquell viatge. La foto no la va tirar ningú, sino que van posar el disparador automàtic a sobre d’un tronc… Se’ls veia tant units…

Finalment, ell l’agafa. “Si?”, pregunta. Se sent una remor persistent de fons. Ella intenta articular algun mot coherent, però les paraules no li surten de la boca. Ell torna a preguntar, “Hola?”. De sobte, li passen mil imatges pel cap, el seu somriure, i el dia en que va acabar tot. Ella no contesta. L’haurà perdonat?
Penja, no pot parlar. De sobte, té la veu enrogallada.

Col•loca les fotografies al fons de la caixa, juntament amb els escrits i els papers que havia tret d’allà dins. A sobre de tot, hi deixa el llapis d’ulls.
Es gira lentament, va fins la cuina amb la capsa a la mà dreta i el telèfon a l'esquerra, i troba un potet de vidre que conté unes pastilles. Se’n posa una a la boca. Empassar-se-la li resulta complicat, però aconsegueix fer-ho. De cop, es comença a marejar. La caixa i el telèfon, junt amb ella, cauen al terra. Després de tota una vida en blanc, aconsegueix adormir-se.