Perquè és arribar a casa i sentir-se sola.

No sentir la respiració d’algú a cau d’orella. Tienir les mans fredes perquè ningú les toca, i el cor desaccelerat perquè li falten motius per arrancar i bategar.

Es fa el silenci i el vent et diu que estàs més sol que una palmera en una illa deserta que porta tota l’eternitat lligada allà, enamorada del mar, veient com al capvespre li fa el salt amb el sol i el cel.

No sents olor de primavera ni tampoc veus el final d’aquesta ansietat per trobar algú que estigui al teu costat. I tot plegat fa que et sentis inferior a tot i a tothom.

Tens ganes de veure uns ulls que brillin quan ho fan els teus, d’acompassar la teva respiració amb la d’algú altre. Però mai en tens l’oportunitat.

En la lluita contra el temps es necessiten més que ganes per guanyar. No ho pots fer tu sol, perquè si ho intentes és llavors quan caus en un pou sense fons.

I allà busques una sortida, algú a qui agafar-te, però no hi ha llum.
Ets la titella d’una obra de teatre que no controles tu, sino que ho fan les tenebres, la foscor i la desesperança.

Vols sortir-te’n, però quan tens el moment a la punta dels dits aquest esdevé fum i t’és impossible agafar-lo, o atrapar-lo tan sols.
Explotes de ràbia com un volcà quan veus el mal tràngol que passes, i ja no tens ganes de viure, ni de somriure, ni de menjar, ni de vida.