[..]Tot s’ha acabat.
S’han acabat les rialles, les mirades furtives, les il•lusions, el pensar en tu, el veure’t i no poder tocar-te. S’ha acabat el pensar en com seria si estiguessim junts, el saber que mai seria realitat, però voler-me enganyar a mi mateixa pel simple fet d’estar agafada a alguna cosa. Diuen que qui creu amb quelcom és més feliç, i aixó vaig intentar fer. Em vaig arrapar a tu com si d’un paràsit es tractés i no et volia deixar anar.
Però el temps passa, i tu segueixes endavant. Però jo em quedo enrere, immersa en mi mateixa, no volent afrontar la realitat. Perquè la realitat és dura, i més quan tu sabies que alló era així però mai t’ho vas voler creure. I necesites que algú t’obri els ulls per fer-t’ho veure i quan realmente assimiles l’informació ja és massa tard, la galleda d’aigua freda, congelada; ja ha caigut. I l’aigua et xopa, i aquella sensació de pesantor ja t’acompanya a tot arreu. I t’aixeques un dia i tot té aquell gust amarg, amarg del saber que no tornaràn les rialles, les mirades furtives, les il•lusions, el pensar en ell, el veure’l i no poder tocar-lo, el pensar en com seria si estiguessim junts, el saber que mai seria realitat…
I mentrestant, beuré del teu record com mai ho havia fet.
Perquè el pes d’aquest mai és massa per mi… [..]